Cuando jugar deja de ser un juego/ Quan jugar deixa de ser un joc (versión en catalán más abajo)

Hay dos momentos clave en el año para detenernos y mirar atrás: uno es el final del año, el otro llega ahora, con el inicio de las vacaciones de verano. Es tiempo de balance. Y hay un tema que me preocupa cada vez más: la ansiedad creciente y generalizada entre los adolescentes.

Hay muchas razones que explican este fenómeno, pero hoy quiero centrarme en una en la que los adultos tienen un papel clave: la presión asociada al deporte extraescolar.

Lo que debería ser un espacio de salud y disfrute se ha convertido —en demasiados casos— en un entorno de exigencia, control y estrés. Prácticamente no hay opciones para hacer deporte por el simple placer de moverse, compartir o divertirse. Todo gira en torno a la competición.

El sistema deportivo, tal como está organizado, está profundamente atravesado por lo económico: cuotas de inscripción, equipaciones, desplazamientos, etc. Los clubes organizan sus equipos en categorías jerárquicas (A, B, C) y los jóvenes aprenden desde muy pequeños que solo los “buenos” son valorados.

Además, el tiempo que se dedica al deporte es enorme: entre dos y tres tardes de entrenamiento por semana, más partidos los fines de semana. Es una rutina exigente, casi profesional. Y con ella llega una presión desmesurada por rendir, destacar y ganar.

Muchos chicos y chicas sueñan con llegar a lo más alto. Pero la realidad es que muy pocos lo consiguen. Se calcula que solo el 0,07% llegan a jugar en la máxima categoría. Y si ese no es el objetivo, los valores que se transmiten igualmente son los de la competitividad.

Ya no vemos niños jugando libremente a la pelota en los parques. ¿Dónde está el deporte espontáneo, sin adultos dirigiendo, sin horarios, sin medallas? Figuras como Messi o Lamine Yamal nacieron en esos espacios de libertad.

En todos estos años, me he encontrado con muchos adolescentes que lo pasan mal. La presión de entrenadores, padres y compañeros se vuelve abrumadora. En muchos equipos, si no destacas, te condenan al banquillo.

Y no hablamos solo de exigencia deportiva. Hay entrenadores que castigan sin jugar a quienes faltan a un entrenamiento (aunque sea por estudiar). Se olvida que los adolescentes no son profesionales. Que el deporte debería ser un complemento, no una fuente de angustia.

Los entrenadores también están bajo presión. Deben ganar, mostrar resultados, responder a las expectativas de sus clubes. Pero muchos no tienen la formación adecuada. Saber de táctica no es lo mismo que saber acompañar a un grupo de adolescentes. Reír, disfrutar y pasarlo bien queda relegado al último lugar.

A todo esto, se suma la presión que imponen muchos padres y madres desde la grada. Aunque lo hagan con la mejor intención, muchas veces sus comentarios, indicaciones o “charlas postpartido” se convierten en una carga más. Lo más grave: muchos de estos adultos jamás han jugado al fútbol, pero opinan como si fueran Guardiola.

Es urgente recuperar el sentido lúdico del deporte. Debería ser un placer, no una carga. Una actividad opcional y no una obligación.

El deporte competitivo no puede ocupar tanto tiempo ni tanto peso en la vida de un niño o adolescente.

Necesitamos más espacios públicos para el deporte libre, sin adultos dirigiendo. Más encuentros deportivos informales entre escuelas. Menos foco en el rendimiento y más en el disfrute. Y que los padres y madres se impliquen menos.

Porque si el deporte deja de ser un juego, lo que está en riesgo no es solo el ocio. Es el bienestar emocional de toda una generación.

Quan jugar deixa de ser un joc

Hi ha dos moments clau a l’any per aturar-nos i mirar enrere: un és el final d’any, l’altre arriba ara, amb l’inici de les vacances d’estiu. És temps de balanç. I hi ha un tema que em preocupa cada cop més: l’ansietat creixent i generalitzada entre els adolescents.

Hi ha moltes raons que expliquen aquest fenomen, però avui vull centrar-me en una en què els adults tenen un paper clau: la pressió associada a l’esport extraescolar, especialment en llocs com Sant Cugat.

El que hauria de ser un espai de salut i gaudi, s’ha convertit —en massa casos— en un entorn d’exigència, control i estrès. A la nostra ciutat, pràcticament no hi ha opcions per fer esport pel simple plaer de moure’s, compartir o divertir-se. Tot gira al voltant de la competició.

El sistema esportiu, tal com està organitzat, està profundament travessat per l’economia: quotes d’inscripció, equipacions, desplaçaments, etc. Els clubs organitzen els seus equips en categories jeràrquiques (A, B, C) i els joves aprenen des de ben petits que només els “bons” són valorats.

A més, el temps qu’es dedica a l’esport és enorme: entre dues i tres tardes d’entrenament per setmana, més partits els caps de setmana. És una rutina exigent, gairebé professional. I amb ella arriba una pressió desmesurada per rendir, destacar i guanyar.

Molts nois i noies somien arribar al més alt. Però la realitat és que molt pocs ho aconsegueixen. Es calcula que només el 0,07% arriben a jugar a la màxima categoria. I si aquest no és l’objectiu, els valors que es transmeten són els de ser competitius.

Ja no veiem nens jugant lliurement a pilota als parcs. On és l’esport espontani, sense adults dirigint, sense horaris, sense medalles? Figures com Messi o Lamine Yamal van néixer en aquests espais de llibertat.

En tots aquests anys, m’he trobat amb molts adolescents que ho passen malament. La pressió d’entrenadors, pares i companys es torna aclaparadora. En molts equips, si no destaques, et condemnen a la banqueta.

I no parlem només d’exigència esportiva. Hi ha entrenadors que castiguen sense jugar aquells que falten a un entrenament (encara que sigui per estudiar). S’oblida que els adolescents no són professionals. Que l’esport hauria de ser un complement, no una font d’angoixa.

Els entrenadors també estan sota pressió. Han de guanyar, mostrar resultats, respondre a les expectatives dels seus clubs. Però molts no tenen la formació adequada. Saber de tàctica no és el mateix que saber acompanyar un grup d’adolescents. Riure, gaudir i passar-ho bé queda relegat a l’últim lloc.

A tot això s’hi afegeix la pressió que imposen molts pares i mares des de la grada. Encara que ho facin amb la millor intenció, sovint els seus comentaris, indicacions o “xerrades postpartit” es converteixen en una càrrega més. El més greu: molts d’aquests adults mai han jugat a futbol, però opinen com si fossin Guardiola.

És urgent recuperar el sentit lúdic de l’esport. Hauria de ser un plaer, no una càrrega. Una activitat opcional i no una obligació.

L’esport competitiu no pot ocupar tant de temps ni tant de pes en la vida d’un nen o adolescent. Un entrenament per setmana podria ser més que suficient.

Necessitem més espais públics per a l’esport lliure, sense adults dirigint. Més trobades esportives informals entre escoles. Menys focus en el rendiment i més en el gaudi. I que els pares i mares s’impliquin menys.

Perquè si l’esport deixa de ser un joc, el que està en risc no és només l’oci. És el benestar emocional de tota una generació.